De tant que et vull et trac un ull

A la feina.

Tant difícil és fer que les dones cobren el mateix que els homes per fer una mateixa feina? Tant complicat és canviar això? Tant? No entenc perquè encara avui en dia les dones cobren menys que el homes fent la mateixa feina, és a dir, tenint el mateix càrrec laboral. És un fet digne de dur a "Cuarto Milenio" perquè el meu respectat Íker Jiménez l'analitze a veure si en troba la resposta. Perquè jo no puc entendre com al 2009 les dones encara som considerades inferiors al homes i per això cobrem menys, però hem de fer la mateixa feina.

Aleshores si fem el mateix que ells per què hem de cobrar menys? Si no fem menys hores que ells per què hem de cobrar menys? Desitge i somnie que un dia no molt llunyà això quede en una annècdota de mal gust.

Els maltractaments.

Si no denunciem no podem aturar aquesta plaga. Tant dones com homes, hem de denunciar qualsevol abús o maltractament, és l'única manera que tenim de defensa. I, tanmateix, no podem dir que siga eficient al 100% perquè com hem comprovat, fins i tot, amb ordres d'allotjament els denunciats han aconseguit assassinar les seves esposes. Alguna cosa està passant en una societat en la qual cada vegada són més les dones joves, d'entre 16-25 anys que tenen parelles que les maltracten i elles enlloc de lluitar el que fan és conformar-se i pensar que els peguen per la seua culpa.

No és culpa nostra si l'equip de futbol preferit de la teua parella ha perdut i ell, enlloc d'oblidar-se'n, el que fa és pegar-te a tu. No és culpa teua si no has pogut fer el sopar perquè has arribat tard de la feina i en el moment en què t'atreveixes a retraure-li que perquè no l'ha fet ell que tenia temps, et pega i et tira al terra. No és culpa teva si ell et maltracta sense cap motiu i et destrossa la vida. No és culpa teva. Però tu tens tota la culpa per seguir amb una home així i decidir convertir la teua vida en un infern. Sí és culpa teva deixar que et pegue i no fer res al respecte. Sí és culpa teva creure que demà ja no et pegarà i que t'estima i que sols ha passat una vegada. A més, al cap i a la fi, el maltractament físic té cura. Però el que no té cura és la por amb què vius dia a dia perquè no t'atreveixes a dir res per si el molestes, perquè tens por de fer alguna cosa per si el destorbes, perquè no saps si d'ací una hora et pegarà perquè li ha caigut un got a terra i tu no hi eres per arreplegar-ho. Saps que així no es pot viure. Saps que això no és la vida que ens mereixem. Tu pots triar seguir amb la por clavada al cos o ser més valenta que ell i viure la teva vida sense una bèstia al teu costat.

Vull despertar un bon dia. Obrir els ulls i veure un món diferent

Programa: La noche temática. "Mujer sin complejos" (TV2)

Agafe el programa quant ja duria uns vint minuts d'emissió. Però no em costa gens agafar el fil. Dues dones joves, d'uns 30 anys escassos, seuen als sofàs duna clínica d'estètica mentre esperen que el "seu cirurgià" (com qui diu: el "meu metge de capçalera") surta per fer-los una anàlisi rapidíssima de tot allò que s'han de canviar. Aquest procés de revisió dura uns dos minuts i elles satisfetes amb el pronòstic de canvi que els ha fet el "seu cirurgià" esperen impacients que els arribe l'hora de deixar-se obrir per tots els costats. Jo pensava i ho continue pensant, que eren dues dones boniques, amb 60 quilos cadascuna i 1'70 d'alçada. Però es veu que necessite anar a l'oculista, perquè el cirurgià quan les va veure va començar a fer una llista de tot allò que els feia falta remodelar. No entenc res.  Entre les dues s'havien de fer un total de 16 intervencions, entre les quals, es troben: augment dels llavis, augment dels pòmuls, reducció dels mitxelins de la panxa, augment dels pits, augment de les natges i elevació d'aquestes, liposucció i reducció dels llavis menors de la vagina. De moment aquestes, més endavant ja veurien. 

Però allò que més em va sobtar va ser el fet que elles creien que realment els era necessari fer-se totes aquestes bestieses per poder sentir-se millor amb elles mateixes. Però què collons dieu? Moments abans que foren ateses pel cirurgià elles van confessar a càmera que els agradava el seu cos i n'estaven molt contentes, però que la societat i els seus marits doncs les impulsaven a "millorar" i com que tenen diners , doncs ho feien. Mentides, tot mentides. Realment elles que no tenen "ni un dit de front" com dirien al meu poble, perquè són capaces d'operar-se com aquell qui va a tallar-se ls cabells, el que els passa és que tenen una visió de la vida molt limitada en què basen la seua exitència al  fet d'assemblar-se com més siga possible a totes les models retocades amb fotoshop (detall que a elles se'ls escapa) i així, creures que ja poden començar a menjar-se el món.

Tanmateix, una d'elles es va atrevir a dir, després del postoperatori que en realitat si ho havia fet era perquè el seu marit li havia demanat, ja que, a ell el que li agrada és veure dones-escultòriques a le revistes i volia que la seua dona s'assemblara a elles. Per tant, ella sense dubtar-ho va pensar que si ella es convertia en una dona com les del Cosmopolitan doncs el seu marit la miraria més. Potser el més lògic no hauria estat canviar de marit, enlloc de canviar-se ella tanta part del seu cos? 

 

Les models que surten a les revistes no són reals. Un exemple que corrobora aquesta afirmació és el de la model Martina Klein que ha fet públiques unes declaracions en contra de l'abús del fotoshop, ja que, ni ella mateixa va estar capaç de reconeixer-se en una portada d'una revista (foto que podeu observar a l'esquerra). Ben bé, podria ser qualsevol model. Ella ha afirmat que el fotoshop és la base de l'èxit de vendes d'aquesta revista però que en realitat ella té taques a la pell, té pigues, té celulitis, té impèrfeccions, com tot ésser humà.  Però cal vendre revistes i l'única manera de fer-ho és retocant aquestes imperfeccions. Tanmateix, aquest fet no és bastant present en la ment d'aquells/es que miren aquestes ecultures irreals i que es creuen que aquestes dones existeixen en la vida real. 

Seguim amb el documental i la reportera que estava fent la gravació del programa se sotmet a l'avaluació del cirurgià i aquest li diu el mateix que a les altres dues, que necessita fer-se açò i allò. Ella es mira a l'espill i es veu bé, com sempre. Potser una miqueta grassa, però es veu maca. No necessita ni augmentar els pits ni molt menys reduir-se els llavis menors de la vagina. Però no totes les dones són capaces de dir le mateix.

Veritablement, tot el que anava veient m'estava impactant. Però va ser el fet de reduir-se els llavis menors de la vagina el que hem va impactar molt més que tota la resta del documental. Com és possible que hagem arribat a aquest extrem? No entenc res de res. Una de les protagonistes del documetal s'excusava dient que així el seu marit la veuria al mateix nivell que les dones que ell veu a les revistes pornogràfiques. Però el que no sap el seu marit i si ho sap, tant se li'n fot, és que les dones que hi surten a aquestes revistes mostren una vagina retocada pel fotoshop en què tenen tot el pubis depilat i la vagina es redueix al clítoris i res més. 

I jo em pregunte on ha quedat el fet de sentir plaer en les relacions sexuals? Preferim una estètica de la nostra vagina adequada a les exigències visuals del mostre marit o preferim quedar-nos amb el que la natura amb molta destresa ens ha donat a cadascuna i gaudir completament del sexe i amb el nostre sexe? 

És en aquest moment quan ha d'obrir-se un debat entre plaer o estètica? Un fet molt preocupant és el fenomen que s'ha posat de moda entre les joves de 16 anys a Anglaterra i és reduir-se els llavis menors, sols per estètica i per tindre una vagina idèntica a la de les actrius pornos. El que elles no saben ni tampoc es plantegen és el fet que la majoria de les actrius pornos que surten a les revistes no tenen reduïts els llavis menors en la vida real sinó que el fotoshop els ha fet la feina. Tanmateix elles prefereixen pagar 4000 euros per renunciar al plaer sexual. Perquè no ens enganyem, els llavis en la vagina de la dona són la zona erògena principal que tenim i si l'eliminem doncs el nostre plaer també queda reduït. Però a elles tant els fa, allò que els importa és tindre una estètica vaginal que elles creuen més bonica. Però, jo em pregunte, més bonica per què? Perquè és una moda, ni més ni menys. 

Als anys seixanta i setanta, la moda entre les actrius pornos que sortien a les revistes era sortir ams els seus conys tal i com la natura els havia donat. I això era el que agradava, ara el que agrada és veure conys com els d'una xiqueta de 4 anyets. I no és que estiga en contra, cadascuna fa amb el seu cony el que li sembla, però fer-ho sols per estètica, és bastant trist.

Jo recolze i respecte, però us demane que aprenem a decidir per nosaltres mateixes  i que no ens deixem influenciar per una societat en què allò que triomfa resulta que no existeix. 

La història del vuit de març

El vuit de març està assenyalat en el calendari com aquell dia en què feministes, homes i dones, prenen els carrers per reinvindicar la igualtat de drets, d’oportunitats i, en definitiva, la llibertat per a totes les dones del món.

Ara bé, ¿què ha motivat que sigui el vuit de març, a les portes de la primavera, el dia assenyalat per a aquesta celebració? L’Institut Català de les Dones, edita, any rere any, un fulletó per als interessats i interessades en la història que sintetitza tots els fets rellevants que van confluir per convertir aquesta data en el Dia Internacional de les Dones.

Els primers successos a tenir en compte són la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes del 1857 i l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwast Company, de Nova York, el 25 de març de 1911, en què van morir 142 joves treballadores, la majoria immigrants italianes i jueves. Unes treballadores que precisament l’any anterior havien iniciat una vaga per demanar millors condicions laborals. Aquest tràgic succés va tenir posteriorment una gran incidència en la legislació laboral dels Estats Units .

Un altre element important en la gènesi d’aquesta data és la lluita pel dret al vot de les dones. En aquest sentit, a partir del 1908 les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de les Dones el darrer diumenge de febrer per reinvindicar el dret al sufragi. I el 1910, dins de la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin va proposar la creació del Dia Internacional de les Dones per tal de “promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat”. En resposta a la idea de Zetkin, l’any següent més d’un milió d’europees i nord-americanes van sortir al carrer per reclamar els seus drets.

Però no va ser fins a l’esclat de la Primer Guerra Mundial, quan la pau es va convertir en un dels lemes preeminents de les marxes feministes, i en especial, quan el vuit de març del 1917 (segons el nostre calendari) les dones russes van sortir al carrer reivindicant aliments i el retorn dels soldats, que es va fixar la data actual com a dia d’especial significació femenina.

Finalment, als anys seixanta i setanta, quan la lluita feminista va ressorgir amb força, les Nacions Unides van declarar oficialment el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.

Dones en peu de guerra

Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil en la lluita del feminisme a Catalunya. Si des de finals del segle XIX es va produir un lent crescendo en l’emancipació de la dona, amb l’esclat republicà com a moment culminant, l’aixecament feixista i el triomf dels 

revoltats franquistes van suposar una regressió espectacular, dramàtica.

Igual com va passar en el terreny cultural, en el 

del catalanisme o en l’educatiu, també va semblar que el món s’acabava per a les dones que havien convertit en leitmotiv de les seves vides la lluita per l’alliberament femení, un combat sempre irremissiblement lligat a la causa de la llibertat i la cultura.

La societat catalana, un país que des de mitjans del segle XIX, a remolc de la industrialització, avançava a batzegades cap a la modernitat en tots els camps, va ser fecunda en el terreny feminista, so

bretot en els àmbits educatiu i sindical, i també en el literari, i no només en el de les arts 

escèniques, com fins aleshores.

La generació de les pioneres

Dolors Montserdà (1954-1919) està considerada una de les primeres feministes del país. Poeta i novel·lista, va publicar Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909), i en conjunt va relligar conservadorisme i feminisme.

L’any següent, Carme Karr (1865-1943), filla de l’enginyer i vicecònsol francès Eugène Karr, fundadora de la revista Joventut i autora de novel·les i teatre, publicava Cultura femenina, estudi i orientacions. També en el mateix terreny burgès avançat cal situar la pedagoga Francesca Bonnemaison (1872-1949), cosina de Francesc Cambó, creadora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1936).

Rosa Sensat (1873-1961) va donar continuïtat a l’Institut i va dirigir escoles com la del Bosch i la Milà i Fontanals, però la guerra va suposar un cop psicològic molt dur per a ella.

Més centrada en la carrera literària hi ha l’autora de Solitud, Caterina Albert àlies Víctor Català (1869-1966), que seguiria publicant durant el franquisme, des d’un exili interior. I entre les pioneres, la més obrerista va ser Teresa Claramunt (1862-1931), treballadora del tèxtil, dirigent sindicalista i activista anarquista.

 

Va lluitar per la valoració social del treball femení i va defensar que l’emancipació femenina podia acabar amb l’hegemonia cultural, social i laboral dels homes.

La fructífera empenta i exemple d’aquesta primera generació compromesa en l’assoliment de la igualtat va donar fruits en la següent fornada, la republicana, en la qual destacarien els joves talents literaris i periodístics de Mercè Rodoreda, Anna Murià i Irene Polo, i la figura política de Frederica Montseny. La llista podria ser més llarga i sens dubte inclouria moltes mestres. Ara ja no es tractava tant de fer discurs com d’actuar amb normalitat.

La normalitat frustrada pel franquisme

La professionalització de la dona avançava en tots els terrenys. Entre els nombrosos noms de segona fila que exemplifiquen aquesta eclosió, un podria ser el d’Adi Enberg, divorciada i després casada amb Josep Pla.

Membre d’una família sueco-noruega ben situada al món consular, l’Adi era culta i brillant, sabia idiomes, taquigrafia i dactilografia. En fugir al principi de la guerra, va ser un suport decisiu per a Pla.

 I mentre uns fugien perquè els hi anava la vida –també va marxar Francesca Bonnemaison–, altres arribaven, com la fotògrafa Gerda Taro, companya de Frank Capa i primera dona fotògrafa que va morir en l’exercici de la professió.

Les que havien de ser exemple d’una primera emancipació plena, d’una anhelada normalitat, van veure truncada, en el moment més brillant, la seva projecció professional.

La guerra s’ho va endur tot aigua avall, en la majoria dels casos cap a l’exili. Aquest és el cas de Rodoreda, l’obra de la qual està fortament marcada per l’experiència bèl·lica, o el de Murià, periodista i precoç política catalanista. Naturalment també va haver de marxar Frederica Montseny, que amb trenta-dos anys s’havia convertit en la primera ministra dona d’Espanya (de Sanitat i Assistència Social), en plena Guerra Civil.

Frederica ja venia d’una saga en què les dones tenien pes específic: la seva mare era també una anarquista important, Teresa Mañé, més coneguda com a Soledad Gustavo.S’havia acabat el somni i començava la grisor franquista. Les dones tornaven a casa i, tanmateix, la llavor havia estat posada.