Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil en la lluita del feminisme a Catalunya. Si des de finals del segle XIX es va produir un lent crescendo en l’emancipació de la dona, amb l’esclat republicà com a moment culminant, l’aixecament feixista i el triomf dels
revoltats franquistes van suposar una regressió espectacular, dramàtica.
Igual com va passar en el terreny cultural, en el
del catalanisme o en l’educatiu, també va semblar que el món s’acabava per a les dones que havien convertit en leitmotiv de les seves vides la lluita per l’alliberament femení, un combat sempre irremissiblement lligat a la causa de la llibertat i la cultura.
La societat catalana, un país que des de mitjans del segle XIX, a remolc de la industrialització, avançava a batzegades cap a la modernitat en tots els camps, va ser fecunda en el terreny feminista, so
bretot en els àmbits educatiu i sindical, i també en el literari, i no només en el de les arts
escèniques, com fins aleshores.
La generació de les pioneres
L’any següent, Carme Karr (1865-1943), filla de l’enginyer i vicecònsol francès Eugène Karr, fundadora de la revista Joventut i autora de novel·les i teatre, publicava Cultura femenina, estudi i orientacions. També en el mateix terreny burgès avançat cal situar la pedagoga Francesca Bonnemaison (1872-1949), cosina de Francesc Cambó, creadora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1936).
Rosa Sensat (1873-1961) va donar continuïtat a l’Institut i va dirigir escoles com la del Bosch i la Milà i Fontanals, però la guerra va suposar un cop psicològic molt dur per a ella.
Més centrada en la carrera literària hi ha l’autora de Solitud, Caterina Albert àlies Víctor Català (1869-1966), que seguiria publicant durant el franquisme, des d’un exili interior. I entre les pioneres, la més obrerista va ser Teresa Claramunt (1862-1931), treballadora del tèxtil, dirigent sindicalista i activista anarquista.
Va lluitar per la valoració social del treball femení i va defensar que l’emancipació femenina podia acabar amb l’hegemonia cultural, social i laboral dels homes.
La fructífera empenta i exemple d’aquesta primera generació compromesa en l’assoliment de la igualtat va donar fruits en la següent fornada, la republicana, en la qual destacarien els joves talents literaris i periodístics de Mercè Rodoreda, Anna Murià i Irene Polo, i la figura política de Frederica Montseny. La llista podria ser més llarga i sens dubte inclouria moltes mestres. Ara ja no es tractava tant de fer discurs com d’actuar amb normalitat.
La normalitat frustrada pel franquisme
Membre d’una família sueco-noruega ben situada al món consular, l’Adi era culta i brillant, sabia idiomes, taquigrafia i dactilografia. En fugir al principi de la guerra, va ser un suport decisiu per a Pla.
I mentre uns fugien perquè els hi anava la vida –també va marxar Francesca Bonnemaison–, altres arribaven, com la fotògrafa Gerda Taro, companya de Frank Capa i primera dona fotògrafa que va morir en l’exercici de la professió.
Les que havien de ser exemple d’una primera emancipació plena, d’una anhelada normalitat, van veure truncada, en el moment més brillant, la seva projecció professional.
La guerra s’ho va endur tot aigua avall, en la majoria dels casos cap a l’exili. Aquest és el cas de Rodoreda, l’obra de la qual està fortament marcada per l’experiència bèl·lica, o el de Murià, periodista i precoç política catalanista. Naturalment també va haver de marxar Frederica Montseny, que amb trenta-dos anys s’havia convertit en la primera ministra dona d’Espanya (de Sanitat i Assistència Social), en plena Guerra Civil.
Frederica ja venia d’una saga en què les dones tenien pes específic: la seva mare era també una anarquista important, Teresa Mañé, més coneguda com a Soledad Gustavo.S’havia acabat el somni i començava la grisor franquista. Les dones tornaven a casa i, tanmateix, la llavor havia estat posada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada