Iaio si ets a algun lloc, te'n reordaràs segur de com ens hem estimat. T'estime tant, t'estimava tant ... T'estime tant! No puc oblidar-ho, ni vull! Però ara no sé ben bé qui em fa més mal, si el present o el passat. El passat, no et permetia veure'm com era. La maleïda demència em va condemnar als 11 anys a no créixer ja més per al teu cervell malalt. Ja no vas poder-me veure créixer en cap sentit. Per a tu jo era la teua Aineta, encara sort que a mi no em confonies per ningú altre. Però la malaltia et va jugar una mala passada, la teua Aineta durant 11 anys de malaltia per a tu es va quedar amb cinc anyets més o menys. Saps? Quan se t'escapava alguna frase, d'aquestes que ens feia tanta gràcia a tots, tu no te n'adonaves, és clar, però em cridaves, com quan era menuda. Em cuidaves fins i tot dins el teu cervell aturat pel temps. Jo era feliç així. Tu també iaio. Ho sé. Com no s'ha d'ésser feliç si tot el dia tenis els qui t'estimàvem al teu costat?
El meu iaio ha sigut molt feliç i sols espere que si de veritat hi ha alguna cosa després de la mort, que el meu iaio siga el mateix iaio que ha estat amb mi que no canvie per res del món perquè tindre un iaio com el meu és el millor regal que m'ha pogut fer la vida. Sols per això ja val la pena haver nascut. T'estime iaio.