Compromís per Ròtova. Enverinaments a Ròtova.

Ja fa una setmana que no veig el meu gat "El meu xic" o "Ankarrero" com l'anomena la meua sogra. Supose que s'haurà mort, el problema és que no sé com. Però m'ho puc imaginar. Ell estava ben menjaet però ja se sap, els animals es guien per l'olfacte i si ha tingut la mala sort de ropar amb un "deliciós" menjar enverinat doncs haurà mort com altres. També fa ja una setmana que no veig la gosseta negra que havien abandonat al carrer i que tothom li donava menjar (jo mateixa) però menjar sa perquè l'animal sobrevisca al carrer el millor possible. Com també sé que feia la carnicera del poble per cuidar-la i alimentar-la. O siga que mentre uns els cuidem; els altres, ens els maten. Un poble molt equilibrat, sí senyor! Sols desitge veure'ls aparéixer un dia o almenys pensar que aquesta gosseta se l'ha enduta la protectora d'animals, sinó n'hi ha per a plorar. No se n'adonen que els amos tenim amor per les nostres mascotes i patim? Sou uns animals els qui esteu fent aquesta bestiesa! Res més.

Compromís per Ròtova

Aprofitant la fotografia que tenim a dalt que pertany a la pàgina del facebook: Compromís per Ròtova, he decidit dir la meva.

La veritat és que fa un any, quan vaig arribar a Ròtova li vaig preguntar al meu nòvio: On és la bilbioteca? I em va dir: Biblioteca? ací no n'hi ha!! Abans estava dalt de l'ajuntament, però vaja, és molt menuda. I en efecte, a l'ajuntament ja no hi havia res perquè ara la "biblioteca" és una sala menuda menuda menuda on els llibres estan pel terra.

I tristament em pregunte: Quin futur els espera als xiquets d'aquest poble? M'ho imagine i m'esgarrifa el fet de pensar que no tenen un lloc on poder educar-los en la lectura en unes mínimes condicions i em fa vergonya!!

A La Font d'En Carròs (el meu poble) tampoc hi ha gran cosa, però almenys la Biblioteca Municipal és una sala gran , amb els llibres catalogats i actualitzats amb gent professional que fa xerrades conjuntes amb l'escola del poble per fomentar l'estudi i la lectura. I jo pense: si algun dia tinc un fill, me n'he d'anar a la Font perquè veja el més paregut a una biblioteca? Continue dient, em fa vergonya!!

Tornant al tema de la fotografia. No es podria fer en un sol edifici la casa de la cultura i la biblioteca? O repartir els diners i no fer edificis com si fóssem a una ciutat de 70.000 habitants? Per què, quan vaig veure la futura escoleta, vaig pensar: però que quants xiquets té Ròtova? No veuen que si no vénen tots els xiquets de la contornà això no ho omplim ni tenint 7 fills per família!!! Calia fer una obra amb aquestes dimensions tant bestials? No ho entenc.

Tant de bo, recapaciten i la gent se n'adone de qui aporta idees amb seny per a millorar Ròtova. Gràcies per donar-me l'oportunitat de desfogar-me lliurement.

8 mesos sense tu

T'estime iaio.

L’extrema dreta torna a Benimaclet per dur la violència que no va trobar divendres

La manifestació organitzada per España 2000 passat divendres a Benimaclet va ser un nou fracàs en el seu historial; encara més clamorós que la seua recent visita al Cabanyal. Poc més de 30 persones es concentraren per desfilar per un barri que els va fer el buit en una barreja d'indiferència i por. I no només això, de nou es trobaren sense cap resposta dels col·lectius que ells qualifiquen de “violents”. Tal volta per això, molestos per no haver tingut cap ressò als mitjans valencians, el líder del partit i uns quants dels seus cadells tornaren ahir al lloc on no hi hagué crim passat divendres. Per tal de provocar-ho.

Eren les 21.30 hores quan el president d’Espanya 2000, José Luis Roberto, i unes deu persones més, entre ells, cinc reconeguts skinheads, van entrar al llar social Terra. Segons fonts presencials van ocupar estratègicament el local i es van situar en to amenaçant. Alguns dels membres d’este grup demanaren una cervesa mentre d’altres desafiaven als clients del bar, en eixe moment unes 12 persones. Els cambrers del bar es van negar a servir-los, conscients de la provocació, i van avisar la policia nacional.

En pocs minuts diverses unitats de la Policia Local i dels anti-disturbis es van presentar al local. Mentre arribaven i per a continuar amb la provocació, Roberto va demanar el full de reclamació per no servir-li la copa. Una vegada muntat l’espectacle i sense que es produira cap aldarull, malgrat les amenaces d’un cap rapat, els membres de l’extrema dreta van abandonar el local davant la passivitat policial que ni tan sols va identificar cap dels provocadors.

Per la seua banda, als veïns que van acudir a les portes del Terra avisats per les xarxes socials sí que els van demanar la seua documentació. De fet, dos joves van ser identificats. Fins i tot Roberto va abandonar el lloc saludant alguns dels policies que havien acudit al lloc. Després de l’actuació provocadora, el Terra va haver de tancar i hui els seus gestors presentaran una denúncia davant la comissaria per amenaces.

Cal recordar que El Terra va ser el punt més calent de la manifestació de l’extrema dreta al barri de Benimaclet el passat divendres 19 de novembre. La policia va obligar entrar al bar a un centenar de persones mentre els radicals d’extrema dreta (poc més de tres desenes convocades pel partit de Roberto) passaven per la porta provocant i insultant.

Notícia: Els nazis al Terra. (Publicada a la pàgina dels Txaperros Xapes)

Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, g...audint com cada dia d'aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.
Com si d'una desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.
Amb violència i intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells.
Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.
Així fins que han arribat diversos efectius de la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.
La notícia de l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.
Volem agrair públicament a tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.
A partir de demà, farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.
I si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga (Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.
De moment, volem transmetre que la gent que estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies. Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

De com les olors ens transporten cap al record

L'olor d'espinacs en el moment d'ebullició a la cuina no deixen de fer-me recordar tot un any a la cuina de la Vila a Barcelona, concretament a la Uab. Però els records que em porta l'olor del espinacs són Betlem i jo apunt de sopar: amb la tele de fons, el wàter amb l'oloreta del gel de dutxa, els cabells mullats secant-se mentre al bar "El punt de trobada" els freakys continuen jugant al futbolí. L'"Intermedio" o "el temps de la Tv3" mentre esperem Infidels, Ventdelplà o alguna altra cosa. La Vila i Betlem. Barcelona i la UAb. Sabadell i l'Eoi.

Un dels millors anys de la meua vida. No el canvie per res i si poguera fer marxa cap enrrere el tornaria a repetir sense canviar-ne ni la més mínima coseta. Els nostres 30m2 eren la nostra llar on hem compartit els majors secrets i les millors confidències i on ens vam unir amb telepatia. APM, no podia faltar, els nostres diàlegs eren dignes d'un "homo APM". Rialles i més rialles, llàgrimes i més llàgrimes, però totes d'alegria d'aquesta que ens para el mos.

Gràcies bonica per tots els moments tant meravellosos que m'has regalat perquè no hi ha cap dia que no ho recorde i perquè la convivència amb tu ha estat la cosa més fàcil del món. No tots poden dir que durant un any no han discutit ni un sol dia. El motiu: perquè on triomfa el respecte triomfa l'alegria! T'estime Betlem i és per sempre. Milions de gràcies.

Elvira Cambrils, El bes de l'aigua. Elvira Cambrils, Mira'm, Amor

Us recomane aquests dos llibres de la professora de Filosofia més magnífica que he tingut mai i ara a més escriptora de magnífics llibres com: Mira'm, Amor i El bes de l'aigua. Els he llegit tots dos fa ben poc i m'han agradat moltíssim. M'han engantxat! Us els recomane.

Mira'm, Amor. Els viatges i la literatura són els dos components principals de les narracions que recull aquest llibre: una lectora de Carlo Levi que es trasllada amb ferri cap a Èboli, una història d'amor adúlter que rememora en l'actualitat la viscuda entre Ulisses i calipso, Ulisses mateix recriminant als déus la seua fam de sang humana, O Alexandre Dumas de viatge per calàbria. Els protagonistes dels relats són homes i dones que naveguen impulsats per la força de l'Amor, una força primigènia que mou l'univers. La bellesa, el desig de coneixement i la compassió els acompanyen.

Premi Blai Bellver de Narrativa 2006, és una invitació a endinsar-se amb la força dels llibres pels mars del sud d'Itàlia, que són també l'escenari des poemes èpics clàssics i de les narracions mitològiques.

El bes de l'aigua. L'interès per l'escriptira valenciana Maria Cambrils defensora des drets de les dones al primer terç del segle XX, constitueix el punt de partida d'una recerca que ajudarà Maria Sendra a endinsar-se en la maduresa encarant les inseguretats personals en un món a la deriva. La resistència a la depredació urbanística, el temor per la pèrdua de la identitat cultural, la complexa relació entre amor i sexe, la qüestió feminista i la literatura acompanyen la protagonista en el recorregut pels esdeveniments històrics d'un poble de la Marina Alta durant la Segona República. La riquesa humana de personatges, com el metge Guitart, Maria Cambrils, el ti Fernando Sena, Antonio Abad o Pepa Pons, constitueix un calidoscopi de les inquietuds socials i polítique d'una època marcada per la il·lusió a pesar de les adversitats.

Un breu apunt sobre l'escriptora: Elvira Cambrils (Pego, 1955), professora de filosofia, s'inicia en l'escriptura creativa amb relats breus per la programa Graffiti de Ràdio Lliure (1985-88). Segueix amb escrits de divulgació filosòfica, cròniques de viatge i contes del programa Estirant el fil de Ràdio Municipal de Pego (2003-2006). L'any 2006, el llibre de relats Mira'm , Amor (2007) guanya el premi de narrativa Blai Bellver de Xàtiva. Amb El bes de l'aigua s'estrena com a novel·lista.

Més enverinament a Ròtova

No he pogut llegir encara la notícia publicada al Levante. Espere poder-ho fer. No m'he n'havia assabentat de la nova tragèdia que ens envaeix a Ròtova. Sí, som un poble menut, però on regna el silenci en les coses on més falta fa cridar als quatre vents que hi ha molt de fill de puta en este poble. amenaçant amb verí els nostres animals!!! Perdoneu-me l'expressió però en el vobabulari despectiu de la meua llengua no n'he trobat cap altre que definesca millor l'ésser humà tant inhumà que està sent capaç d'enverinar animals innocents sense cap motiu. Aquest monstre o monstres (no se sap) no saben que això també podria enverinar un nen i tenir conseqüències més greus? No saben que hi ha gent que té animals i que se'ls estimen? I la gosseta negreta que va perdudeta, també la veurem morta d'ací uns dies?

M'agradaria saber qui és o qui són els fills de puta que s'atreveixen a fer aquesta barbaritat per no mirar-lo mai més a la cara!! Em fa fàstic pensar quina mena de persona pot tenir tant poc cor com per fer això. Quin és el motiu que els du a posar verí al carrer? El motiu són les caguerades?Em semblaria esgarrifós. Jo a la meua gosseta la passege pel polígon i faça les seues necessitats on les faça , tinc les bosses que dóna l'ajuntament per endur-m'ho i tirar-ho. I com jo més gent. Si hi ha gent que no ho arreplega, per la seva banda, està molt malament i caldria que es conscienciàren. Però si fós així, això no seria una raó de pes. No som ningú per acabar amb la vida de ningú i menys amb la dels animals que no es poden defensar. Covards, sou uns covards!! Aleshores, quan he vist com algunes mares del poble, els baixen els pantalons als xiquets perquè pixen a la plaça o al carrer, que se suposa que em de fer? Enverinar al nen també?

No m'agrada aquest poble, no m'agrada el silenci hipòcrita d'aquest poble i m'esgarrifa pensar que en aquest poble es posa la vida en perill de la coseta que més valor té en la meua vida: la meua gosseta Kira. No hi ha dret que no puguem passejar tranquil·lament.

La primera vegada que va haver verí, allà per Gener o Febrer de 2010, varen estar apunt de matar-me a Kira amb verí i no ho vaig denunciar. Quina gran errada. Us anime que denunciem perquè està clar que l'ajuntament no en vol saber res de res. I això, em du a fer-me aquesta pregunta: No serà l'ajuntament qui facilita el verí? M'agradaria pensar que no, però arribe a un punt en què ja no sé què pensar. No és gens normal que passe ja dues vegades el mateix i que l'ajuntament no es digne ni a fer un miserable bàndol.

Anit una xica que passejava els seus tres gossets em va alertar del que passava. La seua gosseta ha estat apunt de morir i la seua gateta ha mort. I a eixa xica qui li recompensa el dolor de la pèrdua per culpa d'un fill de puta o de molts fills de puta? Que sàpiguen que la gent que tenim cor, plorem quan un animalet que estimem ens el maten sabeu!!!! Jo li vaig dira eicxa xica: li desitge la pitjor de les morts a la persona o persones que estiguen posant verí al carrer en els llocs on passegem els gossets, als descampats. Li desitge la pitjor de les morts. Ho dic amb tota la sinceritat possible. Res més, sols espere que en aquesta merda de poble es faça alguna cosa.

Feliç Aniversari iaio !!

Iaio allà on sigues per primera vegada separats per la distància física no et puc pegar mil besades el dia del teu aniversari. No vull plorar. Hui fas 94 anys i dic els fas perquè vius amb mi. Vius dins de mi i vull celebrar-los ni que siga jo sola amb tu. T'estime iaio, ja ho saps i l'únic que me sap greu és que esta vegada no el podem celebrar juntets. T'enrecordes iaio? Demà és el meu i no podré rebre una besada teua però sé que d'alguna manera demà hi seràs amb mi. Ara ja plore. Saps iaio? És molt dur viure sense tu, a mi em fas molta falta. Desitge que un dia t'aparegues als meus somnis i així podrem celebrar-lo juntets i abraçar-te que és allò que més desitge i besar-te eixes orelletes tan dolcetes que tenies. Vine iaio esta nit quan dorma. vine! Una abraçada molt forta de la teua neteta Aineta. Per molts anys!

Et trobe a faltar. Hui més que mai ....

Ja fa sis mesos que no hi ets amb mi. Sis mesos sense poder-te besar les galtetes i dir-te: t'estime amb totes les meues forces ... Sis mesos sense acaronar-te les "potes de gall" amb eixes arruguetes tant meravelloses dels noranta tres anys que encara ara plore quan recorde la infinitat de vegades que te les besava. Sis mesos en què la tristesa m'ha envaït, a mi i als meus. Sis mesos en què no sé com omplir aquest buit que m'has deixat per més que ho intente.

Iaio si ets a algun lloc, te'n reordaràs segur de com ens hem estimat. T'estime tant, t'estimava tant ... T'estime tant! No puc oblidar-ho, ni vull! Però ara no sé ben bé qui em fa més mal, si el present o el passat. El passat, no et permetia veure'm com era. La maleïda demència em va condemnar als 11 anys a no créixer ja més per al teu cervell malalt. Ja no vas poder-me veure créixer en cap sentit. Per a tu jo era la teua Aineta, encara sort que a mi no em confonies per ningú altre. Però la malaltia et va jugar una mala passada, la teua Aineta durant 11 anys de malaltia per a tu es va quedar amb cinc anyets més o menys. Saps? Quan se t'escapava alguna frase, d'aquestes que ens feia tanta gràcia a tots, tu no te n'adonaves, és clar, però em cridaves, com quan era menuda. Em cuidaves fins i tot dins el teu cervell aturat pel temps. Jo era feliç així. Tu també iaio. Ho sé. Com no s'ha d'ésser feliç si tot el dia tenis els qui t'estimàvem al teu costat?

El meu iaio ha sigut molt feliç i sols espere que si de veritat hi ha alguna cosa després de la mort, que el meu iaio siga el mateix iaio que ha estat amb mi que no canvie per res del món perquè tindre un iaio com el meu és el millor regal que m'ha pogut fer la vida. Sols per això ja val la pena haver nascut. T'estime iaio.