22 de febrer del 2011

Ràbia, impotència i ganes de plorar.

Font:http://www.levante-emv.com/opinion/2011/02/22/pantalles-fosques-sense-senyal-propi-les-dictadures/784827.html

Durant les dictadures, els murs i les parets estan blanques, netes, nues, no hi ha pintades perquè la policia s'encarrega de despullar les consignes de rebel·lia, els mots, els dibuixos, les pintades que poden expressar disidència, protesta, llibertat d'expressió, que els dictadors de torn consideren "subversives" o directament "terroristes o semiterroristes, com qualificava la "valencianíssima" portaveu del PP, no l'atac brutal i el tancament de TV3 si no que unes quantes persones hagueren bloquejat la web de propaganda política del seu partit com una manera d'intentar tornar-los l'agressió a la llibertat, a la nostra llengua i a la cultura...

A les dictadures només impera la censura, les consignes del mandataris i jerifaltes de torn; en les "democràcies" que són una continuïtat de la dictadura anterior també: Ahir i hui són les parets blanques i nues com en les dictadures, ara mateix són les pantalles fosques, obscures com un túnel negre, que parlava el poeta Estellés, unes pantalles sense senyal, que no emeten res perquè no els dóna la gana als pijos reaccionaris i hereus de la dictadura anterior que ens governen des d'unes formes autoritàries, absolutistes, despòtiques i tiràniques, sobretot quan es tracta de mostrar un odi infinit i bèstial contra la llengua dels valencians i de la resta del territori de parla catalana: no volen admetre la unitat de la llengua catalana, que el valencià i el català són la mateixa llengua, i com afirma una actriu de l'espectacle sensacionalista d eels televisions que els agraden,son capaços de tot, de ma-tar la llibertat i de cen-su-rar i d'a-ta-car la llibertat per tal de negar l'evidència que milers de valencianes i valencians observen dia i nit quan veiem les televisions catalanes; saben que no som una minoria, que som molt més dels que diuen, que ens burlem de la seua coentor, del seu cinisme, de les seues mentides, que tot el món observa i indica "Ets més fals de González Pons i més lladre que Fabra i Camps junts", com treuen totes les setmanes al programa d'humor Polònia; no poden permetre que un nombre molt elevat de gent del nostre País, mestres, professorat, escriptors contrasten la realitat miserable de València i la de Catalunya i utilitzen la crítica quan voldrien que el nostre país fos el seu "cortijo" o el seu pati del darrere on defecar totes les seues misèries i cobdícies sense que se'ls veiera la brutícia de les seues petjades...

Tanquen TV3 perquè no poden suportar que davant el cas Gürtel de finançament il·legal i fraudulent del PP els ridiculitzen a la TV3 i després a l'escola la majoria dels mestres i professorat escriuen en les pissarres els delictes que acusen als "nostres" representants polítics; i no poden suportar tantes burles, mofes i befes; jo els entenc, però no deixen de semblar-me uns grollers dictadors intolerants i faraònics; són uns pobrets diables, uns pobrets d'esperit, que mereixen que els "compadim" perquè és l'inici de la seua fi i potser acaben a la presó per les seues arbitrarietats, latrocinis i corrupteles; prefereixen, com la bruixa del conte de Blancaneus, mirar-se a l'espill de la seua televisió autonòmica i repetir-se emmirallats, "veritat que sóc el millor mandatari d'Europa, veritat que sóc el millor, veritat que totes les masses valencianes, espanyoles, europees i mundials estan deleroses de tenir a un president tan honorable i magnífic com jo"...

El que segurament no li dirà l'espillet màgic a Camps, ni el seu Nodo de RTVV és que cada vegada li sembla més al seu homònim Francisco Franco; potser siga el seu secret íntim, acabar la faena que el dictador anterior es va deixar a mitjes en l'intent de genocidi lingüístic i cultural de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Promocionen les seues televisions berlusconianes i jotapedreres dels seus amics, plenes d'idioteses, les seues teles de tarot, de porno-espectacle groc, imbècil i alienant on s'aplaudeix la corrupció, s'elogia la prostitució infantil, es banalitza la la violència de gènere i la mateixa realitat i es domestica a les masses en la submissió amb l'extensió de la ignorància, el cinisme i la mentida sistemàtica que dibuixa un país paradisíac on ells són els salvadors imprescindibles per guiar-nos pel bon camí de la valencianitat i de l'"ofrendar nuevas glorias a España"...

En un món, al segle XXI, on es pot veure les televisions de tot el món, gràcies a la parabòl·lica, el Govern valencià impedeix que es veja TV3, que està ací al costat i parlen en la nostra llengua perquè volen exterminar el valencià-català, que el dictador Francisco Camps no va poder aconseguir per manca de mitjans adequats, tot i que a gosades que feu servir tots els mitjans i recursos a l'escola, a l'administració, a la TV (com Camps); ara amb més tecnologia, lleis represores i dictatorials i excuses dels que temen la llibertat, com deia Erich Fromm en l'analisi del nazisme "La por a la llibertat", esperen aconseguir el que Franco no va poder liquidar; davant el feixisme i la ideologia neocon que disfressa postmodernament l'actualització dels comportaments i les ideologies reaccionàries neonazis, no serveixen els eufemismes, cal dir-los el que són i a la cara, directament: haurem de tornar a les parabòl·liques per a seguir veient les televisions catalanes íntegrament en la nostra pròpia llengua; amb nosaltres, els valencians que volen viure plenament en la nostra llengua, aquests governants d'esquisides formes feixistes no podran aconseguir que els oferim genuflexió i ens postrem al seus peus i mans brutes d'excrements i d'ignominia; ens tancaran les televisions, s'inventaran mil excuses per justificar allò injustificable i brutal, però no podran tancar-nos els llavis encara que ens amenacen amb pals de beisbol i trenquen les pantalles a puntellons i les deixen fosques i apagades, com si foren membres de la banda de vàndals que Stanley Kubrik mostra a "La taronja mecànica"; simplement, no podran tancar tantes boques com s'obriran per cridar llibertat; anirem als tribunals d'Estrasburg, de la Haia, a l'Unesco, perquè en una societat "democràtica" encara que siga tan deficitària com la que tenim davant, (que sembla una dictadura), no podran silenciar les ànsies de llibertat i d'informació contrastada i de qualitat; amb aquests fets ultrajants sembla com si estiguerem a la Xina, tot i que, de vegades, sembla que el seu amor pel xinés i l'odi rabiós pel valencià-català, siga una mostra de la seua predilecció política paradigmàtica per les dictadures i els autoritarismes repressius que no toleren la llibertat d'expressió i procuren anul·lar qualsevol indici de llibertat, de cultura, de protesta i d'intel·ligència; perquè en el fons saben, perfectament, que només la ignorància, la corrupció i el cinisme són els fonaments del seu poder absolutista, autoritari, despòtic i dictatorial... allò que els permet ecaptar diners il·legalment per finançar les seues campanyes electorals propagandístiques per tornar a guanyar i que els vots els absolguen com si foren uns magnífics delinqüents; només són un vils dictadors disfrssats de "demòcrates" que s'omplin la boca dient que són demòcrates de tota la vida; però tots sabem molt bé el que són i amb els seus dictats tirànics que tanquen televisions en la nostra llengua cada dia es mostren el seu autèntic rostre franquista (o campista, podriem dir): l'autoodi funest, l'odi cerval contra una llengua que odien fins a l'extermini... Tanmateix, no podran, no podran, si els plantem cara, no podran! Perquè ens mostren també la seua feblesa, la seua torpesa i la seua extremada ridiculesa.

25 de novembre del 2010

Compromís per Ròtova. Enverinaments a Ròtova.


Ja fa una setmana que no veig el meu gat "El meu xic" o "Ankarrero" com l'anomena la meua sogra. Supose que s'haurà mort, el problema és que no sé com. Però m'ho puc imaginar. Ell estava ben menjaet però ja se sap, els animals es guien per l'olfacte i si ha tingut la mala sort de ropar amb un "deliciós" menjar enverinat doncs haurà mort com altres. També fa ja una setmana que no veig la gosseta negra que havien abandonat al carrer i que tothom li donava menjar (jo mateixa) però menjar sa perquè l'animal sobrevisca al carrer el millor possible. Com també sé que feia la carnicera del poble per cuidar-la i alimentar-la. O siga que mentre uns els cuidem; els altres, ens els maten. Un poble molt equilibrat, sí senyor! Sols desitge veure'ls aparéixer un dia o almenys pensar que aquesta gosseta se l'ha enduta la protectora d'animals, sinó n'hi ha per a plorar. No se n'adonen que els amos tenim amor per les nostres mascotes i patim? Sou uns animals els qui esteu fent aquesta bestiesa! Res més.

Compromís per Ròtova


Aprofitant la fotografia que tenim a dalt que pertany a la pàgina del facebook: Compromís per Ròtova, he decidit dir la meva.

La veritat és que fa un any, quan vaig arribar a Ròtova li vaig preguntar al meu nòvio: On és la bilbioteca? I em va dir: Biblioteca? ací no n'hi ha!! Abans estava dalt de l'ajuntament, però vaja, és molt menuda. I en efecte, a l'ajuntament ja no hi havia res perquè ara la "biblioteca" és una sala menuda menuda menuda on els llibres estan pel terra.
I tristament em pregunte: Quin futur els espera als xiquets d'aquest poble? M'ho imagine i m'esgarrifa el fet de pensar que no tenen un lloc on poder educar-los en la lectura en unes mínimes condicions i em fa vergonya!!

A La Font d'En Carròs (el meu poble) tampoc hi ha gran cosa, però almenys la Biblioteca Municipal és una sala gran , amb els llibres catalogats i actualitzats amb gent professional que fa xerrades conjuntes amb l'escola del poble per fomentar l'estudi i la lectura. I jo pense: si algun dia tinc un fill, me n'he d'anar a la Font perquè veja el més paregut a una biblioteca? Continue dient, em fa vergonya!!

Tornant al tema de la fotografia. No es podria fer en un sol edifici la casa de la cultura i la biblioteca? O repartir els diners i no fer edificis com si fóssem a una ciutat de 70.000 habitants? Per què, quan vaig veure la futura escoleta, vaig pensar: però que quants xiquets té Ròtova? No veuen que si no vénen tots els xiquets de la contornà això no ho omplim ni tenint 7 fills per família!!! Calia fer una obra amb aquestes dimensions tant bestials? No ho entenc.

Tant de bo, recapaciten i la gent se n'adone de qui aporta idees amb seny per a millorar Ròtova. Gràcies per donar-me l'oportunitat de desfogar-me lliurement.

8 mesos sense tu

T'estime iaio.

24 de novembre del 2010

L’extrema dreta torna a Benimaclet per dur la violència que no va trobar divendres



La manifestació organitzada per España 2000 passat divendres a Benimaclet va ser un nou fracàs en el seu historial; encara més clamorós que la seua recent visita al Cabanyal. Poc més de 30 persones es concentraren per desfilar per un barri que els va fer el buit en una barreja d'indiferència i por. I no només això, de nou es trobaren sense cap resposta dels col·lectius que ells qualifiquen de “violents”. Tal volta per això, molestos per no haver tingut cap ressò als mitjans valencians, el líder del partit i uns quants dels seus cadells tornaren ahir al lloc on no hi hagué crim passat divendres. Per tal de provocar-ho.

Eren les 21.30 hores quan el president d’Espanya 2000, José Luis Roberto, i unes deu persones més, entre ells, cinc reconeguts skinheads, van entrar al llar social Terra. Segons fonts presencials van ocupar estratègicament el local i es van situar en to amenaçant. Alguns dels membres d’este grup demanaren una cervesa mentre d’altres desafiaven als clients del bar, en eixe moment unes 12 persones. Els cambrers del bar es van negar a servir-los, conscients de la provocació, i van avisar la policia nacional.

En pocs minuts diverses unitats de la Policia Local i dels anti-disturbis es van presentar al local. Mentre arribaven i per a continuar amb la provocació, Roberto va demanar el full de reclamació per no servir-li la copa. Una vegada muntat l’espectacle i sense que es produira cap aldarull, malgrat les amenaces d’un cap rapat, els membres de l’extrema dreta van abandonar el local davant la passivitat policial que ni tan sols va identificar cap dels provocadors.

Per la seua banda, als veïns que van acudir a les portes del Terra avisats per les xarxes socials sí que els van demanar la seua documentació. De fet, dos joves van ser identificats. Fins i tot Roberto va abandonar el lloc saludant alguns dels policies que havien acudit al lloc. Després de l’actuació provocadora, el Terra va haver de tancar i hui els seus gestors presentaran una denúncia davant la comissaria per amenaces.

Cal recordar que El Terra va ser el punt més calent de la manifestació de l’extrema dreta al barri de Benimaclet el passat divendres 19 de novembre. La policia va obligar entrar al bar a un centenar de persones mentre els radicals d’extrema dreta (poc més de tres desenes convocades pel partit de Roberto) passaven per la porta provocant i insultant.

Notícia: Els nazis al Terra. (Publicada a la pàgina dels Txaperros Xapes)

Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe moment es trobava al nostre espai, g...audint com cada dia d'aquest xicotet estel de llibertat i compromís que és el Terra.
Com si d'una desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder, Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.
Amb violència i intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes, xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia, amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells.
Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt greus. Inclús de mort.
Així fins que han arribat diversos efectius de la policia local i espanyola, previstos de material antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?). Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut marxar del Terra entre riures i amenaces.
La notícia de l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos. Han sigut identificats per la policia.
Volem agrair públicament a tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la nostra raó per alçar-se i continuar el combat.
A partir de demà, farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà “España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.
I si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga (Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol: ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I no volem més.
De moment, volem transmetre que la gent que estava hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies. Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!

18 de novembre del 2010

De com les olors ens transporten cap al record


L'olor d'espinacs en el moment d'ebullició a la cuina no deixen de fer-me recordar tot un any a la cuina de la Vila a Barcelona, concretament a la Uab. Però els records que em porta l'olor del espinacs són Betlem i jo apunt de sopar: amb la tele de fons, el wàter amb l'oloreta del gel de dutxa, els cabells mullats secant-se mentre al bar "El punt de trobada" els freakys continuen jugant al futbolí. L'"Intermedio" o "el temps de la Tv3" mentre esperem Infidels, Ventdelplà o alguna altra cosa. La Vila i Betlem. Barcelona i la UAb. Sabadell i l'Eoi.
Un dels millors anys de la meua vida. No el canvie per res i si poguera fer marxa cap enrrere el tornaria a repetir sense canviar-ne ni la més mínima coseta. Els nostres 30m2 eren la nostra llar on hem compartit els majors secrets i les millors confidències i on ens vam unir amb telepatia. APM, no podia faltar, els nostres diàlegs eren dignes d'un "homo APM". Rialles i més rialles, llàgrimes i més llàgrimes, però totes d'alegria d'aquesta que ens para el mos.
Gràcies bonica per tots els moments tant meravellosos que m'has regalat perquè no hi ha cap dia que no ho recorde i perquè la convivència amb tu ha estat la cosa més fàcil del món. No tots poden dir que durant un any no han discutit ni un sol dia. El motiu: perquè on triomfa el respecte triomfa l'alegria! T'estime Betlem i és per sempre. Milions de gràcies.

16 de novembre del 2010

Elvira Cambrils, El bes de l'aigua. Elvira Cambrils, Mira'm, Amor




Us recomane aquests dos llibres de la professora de Filosofia més magnífica que he tingut mai i ara a més escriptora de magnífics llibres com: Mira'm, Amor i El bes de l'aigua. Els he llegit tots dos fa ben poc i m'han agradat moltíssim. M'han engantxat! Us els recomane.

Mira'm, Amor. Els viatges i la literatura són els dos components principals de les narracions que recull aquest llibre: una lectora de Carlo Levi que es trasllada amb ferri cap a Èboli, una història d'amor adúlter que rememora en l'actualitat la viscuda entre Ulisses i calipso, Ulisses mateix recriminant als déus la seua fam de sang humana, O Alexandre Dumas de viatge per calàbria. Els protagonistes dels relats són homes i dones que naveguen impulsats per la força de l'Amor, una força primigènia que mou l'univers. La bellesa, el desig de coneixement i la compassió els acompanyen.
Premi Blai Bellver de Narrativa 2006, és una invitació a endinsar-se amb la força dels llibres pels mars del sud d'Itàlia, que són també l'escenari des poemes èpics clàssics i de les narracions mitològiques.

El bes de l'aigua. L'interès per l'escriptira valenciana Maria Cambrils defensora des drets de les dones al primer terç del segle XX, constitueix el punt de partida d'una recerca que ajudarà Maria Sendra a endinsar-se en la maduresa encarant les inseguretats personals en un món a la deriva. La resistència a la depredació urbanística, el temor per la pèrdua de la identitat cultural, la complexa relació entre amor i sexe, la qüestió feminista i la literatura acompanyen la protagonista en el recorregut pels esdeveniments històrics d'un poble de la Marina Alta durant la Segona República. La riquesa humana de personatges, com el metge Guitart, Maria Cambrils, el ti Fernando Sena, Antonio Abad o Pepa Pons, constitueix un calidoscopi de les inquietuds socials i polítique d'una època marcada per la il·lusió a pesar de les adversitats.

Un breu apunt sobre l'escriptora: Elvira Cambrils (Pego, 1955), professora de filosofia, s'inicia en l'escriptura creativa amb relats breus per la programa Graffiti de Ràdio Lliure (1985-88). Segueix amb escrits de divulgació filosòfica, cròniques de viatge i contes del programa Estirant el fil de Ràdio Municipal de Pego (2003-2006). L'any 2006, el llibre de relats Mira'm , Amor (2007) guanya el premi de narrativa Blai Bellver de Xàtiva. Amb El bes de l'aigua s'estrena com a novel·lista.

Més enverinament a Ròtova



No he pogut llegir encara la notícia publicada al Levante. Espere poder-ho fer. No m'he n'havia assabentat de la nova tragèdia que ens envaeix a Ròtova. Sí, som un poble menut, però on regna el silenci en les coses on més falta fa cridar als quatre vents que hi ha molt de fill de puta en este poble. amenaçant amb verí els nostres animals!!! Perdoneu-me l'expressió però en el vobabulari despectiu de la meua llengua no n'he trobat cap altre que definesca millor l'ésser humà tant inhumà que està sent capaç d'enverinar animals innocents sense cap motiu. Aquest monstre o monstres (no se sap) no saben que això també podria enverinar un nen i tenir conseqüències més greus? No saben que hi ha gent que té animals i que se'ls estimen? I la gosseta negreta que va perdudeta, també la veurem morta d'ací uns dies?

M'agradaria saber qui és o qui són els fills de puta que s'atreveixen a fer aquesta barbaritat per no mirar-lo mai més a la cara!! Em fa fàstic pensar quina mena de persona pot tenir tant poc cor com per fer això. Quin és el motiu que els du a posar verí al carrer? El motiu són les caguerades?Em semblaria esgarrifós. Jo a la meua gosseta la passege pel polígon i faça les seues necessitats on les faça , tinc les bosses que dóna l'ajuntament per endur-m'ho i tirar-ho. I com jo més gent. Si hi ha gent que no ho arreplega, per la seva banda, està molt malament i caldria que es conscienciàren. Però si fós així, això no seria una raó de pes. No som ningú per acabar amb la vida de ningú i menys amb la dels animals que no es poden defensar. Covards, sou uns covards!! Aleshores, quan he vist com algunes mares del poble, els baixen els pantalons als xiquets perquè pixen a la plaça o al carrer, que se suposa que em de fer? Enverinar al nen també?

No m'agrada aquest poble, no m'agrada el silenci hipòcrita d'aquest poble i m'esgarrifa pensar que en aquest poble es posa la vida en perill de la coseta que més valor té en la meua vida: la meua gosseta Kira. No hi ha dret que no puguem passejar tranquil·lament.

La primera vegada que va haver verí, allà per Gener o Febrer de 2010, varen estar apunt de matar-me a Kira amb verí i no ho vaig denunciar. Quina gran errada. Us anime que denunciem perquè està clar que l'ajuntament no en vol saber res de res. I això, em du a fer-me aquesta pregunta: No serà l'ajuntament qui facilita el verí? M'agradaria pensar que no, però arribe a un punt en què ja no sé què pensar. No és gens normal que passe ja dues vegades el mateix i que l'ajuntament no es digne ni a fer un miserable bàndol.

Anit una xica que passejava els seus tres gossets em va alertar del que passava. La seua gosseta ha estat apunt de morir i la seua gateta ha mort. I a eixa xica qui li recompensa el dolor de la pèrdua per culpa d'un fill de puta o de molts fills de puta? Que sàpiguen que la gent que tenim cor, plorem quan un animalet que estimem ens el maten sabeu!!!! Jo li vaig dira eicxa xica: li desitge la pitjor de les morts a la persona o persones que estiguen posant verí al carrer en els llocs on passegem els gossets, als descampats. Li desitge la pitjor de les morts. Ho dic amb tota la sinceritat possible. Res més, sols espere que en aquesta merda de poble es faça alguna cosa.

2 de novembre del 2010

Feliç Aniversari iaio !!

Iaio allà on sigues per primera vegada separats per la distància física no et puc pegar mil besades el dia del teu aniversari. No vull plorar. Hui fas 94 anys i dic els fas perquè vius amb mi. Vius dins de mi i vull celebrar-los ni que siga jo sola amb tu. T'estime iaio, ja ho saps i l'únic que me sap greu és que esta vegada no el podem celebrar juntets. T'enrecordes iaio? Demà és el meu i no podré rebre una besada teua però sé que d'alguna manera demà hi seràs amb mi. Ara ja plore. Saps iaio? És molt dur viure sense tu, a mi em fas molta falta. Desitge que un dia t'aparegues als meus somnis i així podrem celebrar-lo juntets i abraçar-te que és allò que més desitge i besar-te eixes orelletes tan dolcetes que tenies. Vine iaio esta nit quan dorma. vine! Una abraçada molt forta de la teua neteta Aineta. Per molts anys!

29 de setembre del 2010

Et trobe a faltar. Hui més que mai ....

Ja fa sis mesos que no hi ets amb mi. Sis mesos sense poder-te besar les galtetes i dir-te: t'estime amb totes les meues forces ... Sis mesos sense acaronar-te les "potes de gall" amb eixes arruguetes tant meravelloses dels noranta tres anys que encara ara plore quan recorde la infinitat de vegades que te les besava. Sis mesos en què la tristesa m'ha envaït, a mi i als meus. Sis mesos en què no sé com omplir aquest buit que m'has deixat per més que ho intente.

Iaio si ets a algun lloc, te'n reordaràs segur de com ens hem estimat. T'estime tant, t'estimava tant ... T'estime tant! No puc oblidar-ho, ni vull! Però ara no sé ben bé qui em fa més mal, si el present o el passat. El passat, no et permetia veure'm com era. La maleïda demència em va condemnar als 11 anys a no créixer ja més per al teu cervell malalt. Ja no vas poder-me veure créixer en cap sentit. Per a tu jo era la teua Aineta, encara sort que a mi no em confonies per ningú altre. Però la malaltia et va jugar una mala passada, la teua Aineta durant 11 anys de malaltia per a tu es va quedar amb cinc anyets més o menys. Saps? Quan se t'escapava alguna frase, d'aquestes que ens feia tanta gràcia a tots, tu no te n'adonaves, és clar, però em cridaves, com quan era menuda. Em cuidaves fins i tot dins el teu cervell aturat pel temps. Jo era feliç així. Tu també iaio. Ho sé. Com no s'ha d'ésser feliç si tot el dia tenis els qui t'estimàvem al teu costat?

El meu iaio ha sigut molt feliç i sols espere que si de veritat hi ha alguna cosa després de la mort, que el meu iaio siga el mateix iaio que ha estat amb mi que no canvie per res del món perquè tindre un iaio com el meu és el millor regal que m'ha pogut fer la vida. Sols per això ja val la pena haver nascut. T'estime iaio.

8 de març del 2009

De tant que et vull et trac un ull

A la feina.

Tant difícil és fer que les dones cobren el mateix que els homes per fer una mateixa feina? Tant complicat és canviar això? Tant? No entenc perquè encara avui en dia les dones cobren menys que el homes fent la mateixa feina, és a dir, tenint el mateix càrrec laboral. És un fet digne de dur a "Cuarto Milenio" perquè el meu respectat Íker Jiménez l'analitze a veure si en troba la resposta. Perquè jo no puc entendre com al 2009 les dones encara som considerades inferiors al homes i per això cobrem menys, però hem de fer la mateixa feina.
Aleshores si fem el mateix que ells per què hem de cobrar menys? Si no fem menys hores que ells per què hem de cobrar menys? Desitge i somnie que un dia no molt llunyà això quede en una annècdota de mal gust.

Els maltractaments.

Si no denunciem no podem aturar aquesta plaga. Tant dones com homes, hem de denunciar qualsevol abús o maltractament, és l'única manera que tenim de defensa. I, tanmateix, no podem dir que siga eficient al 100% perquè com hem comprovat, fins i tot, amb ordres d'allotjament els denunciats han aconseguit assassinar les seves esposes. Alguna cosa està passant en una societat en la qual cada vegada són més les dones joves, d'entre 16-25 anys que tenen parelles que les maltracten i elles enlloc de lluitar el que fan és conformar-se i pensar que els peguen per la seua culpa.
No és culpa nostra si l'equip de futbol preferit de la teua parella ha perdut i ell, enlloc d'oblidar-se'n, el que fa és pegar-te a tu. No és culpa teua si no has pogut fer el sopar perquè has arribat tard de la feina i en el moment en què t'atreveixes a retraure-li que perquè no l'ha fet ell que tenia temps, et pega i et tira al terra. No és culpa teva si ell et maltracta sense cap motiu i et destrossa la vida. No és culpa teva. Però tu tens tota la culpa per seguir amb una home així i decidir convertir la teua vida en un infern. Sí és culpa teva deixar que et pegue i no fer res al respecte. Sí és culpa teva creure que demà ja no et pegarà i que t'estima i que sols ha passat una vegada. A més, al cap i a la fi, el maltractament físic té cura. Però el que no té cura és la por amb què vius dia a dia perquè no t'atreveixes a dir res per si el molestes, perquè tens por de fer alguna cosa per si el destorbes, perquè no saps si d'ací una hora et pegarà perquè li ha caigut un got a terra i tu no hi eres per arreplegar-ho. Saps que així no es pot viure. Saps que això no és la vida que ens mereixem. Tu pots triar seguir amb la por clavada al cos o ser més valenta que ell i viure la teva vida sense una bèstia al teu costat.


Vull despertar un bon dia. Obrir els ulls i veure un món diferent

Programa: La noche temática. "Mujer sin complejos" (TV2)


Agafe el programa quant ja duria uns vint minuts d'emissió. Però no em costa gens agafar el fil. Dues dones joves, d'uns 30 anys escassos, seuen als sofàs duna clínica d'estètica mentre esperen que el "seu cirurgià" (com qui diu: el "meu metge de capçalera") surta per fer-los una anàlisi rapidíssima de tot allò que s'han de canviar. Aquest procés de revisió dura uns dos minuts i elles satisfetes amb el pronòstic de canvi que els ha fet el "seu cirurgià" esperen impacients que els arribe l'hora de deixar-se obrir per tots els costats. Jo pensava i ho continue pensant, que eren dues dones boniques, amb 60 quilos cadascuna i 1'70 d'alçada. Però es veu que necessite anar a l'oculista, perquè el cirurgià quan les va veure va començar a fer una llista de tot allò que els feia falta remodelar. No entenc res.  Entre les dues s'havien de fer un total de 16 intervencions, entre les quals, es troben: augment dels llavis, augment dels pòmuls, reducció dels mitxelins de la panxa, augment dels pits, augment de les natges i elevació d'aquestes, liposucció i reducció dels llavis menors de la vagina. De moment aquestes, més endavant ja veurien. 

Però allò que més em va sobtar va ser el fet que elles creien que realment els era necessari fer-se totes aquestes bestieses per poder sentir-se millor amb elles mateixes. Però què collons dieu? Moments abans que foren ateses pel cirurgià elles van confessar a càmera que els agradava el seu cos i n'estaven molt contentes, però que la societat i els seus marits doncs les impulsaven a "millorar" i com que tenen diners , doncs ho feien. Mentides, tot mentides. Realment elles que no tenen "ni un dit de front" com dirien al meu poble, perquè són capaces d'operar-se com aquell qui va a tallar-se ls cabells, el que els passa és que tenen una visió de la vida molt limitada en què basen la seua exitència al  fet d'assemblar-se com més siga possible a totes les models retocades amb fotoshop (detall que a elles se'ls escapa) i així, creures que ja poden començar a menjar-se el món.

Tanmateix, una d'elles es va atrevir a dir, després del postoperatori que en realitat si ho havia fet era perquè el seu marit li havia demanat, ja que, a ell el que li agrada és veure dones-escultòriques a le revistes i volia que la seua dona s'assemblara a elles. Per tant, ella sense dubtar-ho va pensar que si ella es convertia en una dona com les del Cosmopolitan doncs el seu marit la miraria més. Potser el més lògic no hauria estat canviar de marit, enlloc de canviar-se ella tanta part del seu cos? 
 
Les models que surten a les revistes no són reals. Un exemple que corrobora aquesta afirmació és el de la model Martina Klein que ha fet públiques unes declaracions en contra de l'abús del fotoshop, ja que, ni ella mateixa va estar capaç de reconeixer-se en una portada d'una revista (foto que podeu observar a l'esquerra). Ben bé, podria ser qualsevol model. Ella ha afirmat que el fotoshop és la base de l'èxit de vendes d'aquesta revista però que en realitat ella té taques a la pell, té pigues, té celulitis, té impèrfeccions, com tot ésser humà.  Però cal vendre revistes i l'única manera de fer-ho és retocant aquestes imperfeccions. Tanmateix, aquest fet no és bastant present en la ment d'aquells/es que miren aquestes ecultures irreals i que es creuen que aquestes dones existeixen en la vida real. 
Seguim amb el documental i la reportera que estava fent la gravació del programa se sotmet a l'avaluació del cirurgià i aquest li diu el mateix que a les altres dues, que necessita fer-se açò i allò. Ella es mira a l'espill i es veu bé, com sempre. Potser una miqueta grassa, però es veu maca. No necessita ni augmentar els pits ni molt menys reduir-se els llavis menors de la vagina. Però no totes les dones són capaces de dir le mateix.

Veritablement, tot el que anava veient m'estava impactant. Però va ser el fet de reduir-se els llavis menors de la vagina el que hem va impactar molt més que tota la resta del documental. Com és possible que hagem arribat a aquest extrem? No entenc res de res. Una de les protagonistes del documetal s'excusava dient que així el seu marit la veuria al mateix nivell que les dones que ell veu a les revistes pornogràfiques. Però el que no sap el seu marit i si ho sap, tant se li'n fot, és que les dones que hi surten a aquestes revistes mostren una vagina retocada pel fotoshop en què tenen tot el pubis depilat i la vagina es redueix al clítoris i res més. 
I jo em pregunte on ha quedat el fet de sentir plaer en les relacions sexuals? Preferim una estètica de la nostra vagina adequada a les exigències visuals del mostre marit o preferim quedar-nos amb el que la natura amb molta destresa ens ha donat a cadascuna i gaudir completament del sexe i amb el nostre sexe? 

És en aquest moment quan ha d'obrir-se un debat entre plaer o estètica? Un fet molt preocupant és el fenomen que s'ha posat de moda entre les joves de 16 anys a Anglaterra i és reduir-se els llavis menors, sols per estètica i per tindre una vagina idèntica a la de les actrius pornos. El que elles no saben ni tampoc es plantegen és el fet que la majoria de les actrius pornos que surten a les revistes no tenen reduïts els llavis menors en la vida real sinó que el fotoshop els ha fet la feina. Tanmateix elles prefereixen pagar 4000 euros per renunciar al plaer sexual. Perquè no ens enganyem, els llavis en la vagina de la dona són la zona erògena principal que tenim i si l'eliminem doncs el nostre plaer també queda reduït. Però a elles tant els fa, allò que els importa és tindre una estètica vaginal que elles creuen més bonica. Però, jo em pregunte, més bonica per què? Perquè és una moda, ni més ni menys. 

Als anys seixanta i setanta, la moda entre les actrius pornos que sortien a les revistes era sortir ams els seus conys tal i com la natura els havia donat. I això era el que agradava, ara el que agrada és veure conys com els d'una xiqueta de 4 anyets. I no és que estiga en contra, cadascuna fa amb el seu cony el que li sembla, però fer-ho sols per estètica, és bastant trist.

Jo recolze i respecte, però us demane que aprenem a decidir per nosaltres mateixes  i que no ens deixem influenciar per una societat en què allò que triomfa resulta que no existeix. 

La història del vuit de març

El vuit de març està assenyalat en el calendari com aquell dia en què feministes, homes i dones, prenen els carrers per reinvindicar la igualtat de drets, d’oportunitats i, en definitiva, la llibertat per a totes les dones del món.
Ara bé, ¿què ha motivat que sigui el vuit de març, a les portes de la primavera, el dia assenyalat per a aquesta celebració? L’Institut Català de les Dones, edita, any rere any, un fulletó per als interessats i interessades en la història que sintetitza tots els fets rellevants que van confluir per convertir aquesta data en el Dia Internacional de les Dones.
Els primers successos a tenir en compte són la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes del 1857 i l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwast Company, de Nova York, el 25 de març de 1911, en què van morir 142 joves treballadores, la majoria immigrants italianes i jueves. Unes treballadores que precisament l’any anterior havien iniciat una vaga per demanar millors condicions laborals. Aquest tràgic succés va tenir posteriorment una gran incidència en la legislació laboral dels Estats Units .
Un altre element important en la gènesi d’aquesta data és la lluita pel dret al vot de les dones. En aquest sentit, a partir del 1908 les socialistes nord-americanes van celebrar el Dia de les Dones el darrer diumenge de febrer per reinvindicar el dret al sufragi. I el 1910, dins de la Segona Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin va proposar la creació del Dia Internacional de les Dones per tal de “promoure el sufragi universal femení, la pau i la llibertat”. En resposta a la idea de Zetkin, l’any següent més d’un milió d’europees i nord-americanes van sortir al carrer per reclamar els seus drets.
Però no va ser fins a l’esclat de la Primer Guerra Mundial, quan la pau es va convertir en un dels lemes preeminents de les marxes feministes, i en especial, quan el vuit de març del 1917 (segons el nostre calendari) les dones russes van sortir al carrer reivindicant aliments i el retorn dels soldats, que es va fixar la data actual com a dia d’especial significació femenina.
Finalment, als anys seixanta i setanta, quan la lluita feminista va ressorgir amb força, les Nacions Unides van declarar oficialment el 8 de març com a Dia Internacional de les Dones.

Dones en peu de guerra


Hi ha un abans i un després de la Guerra Civil en la lluita del feminisme a Catalunya. Si des de finals del segle XIX es va produir un lent crescendo en l’emancipació de la dona, amb l’esclat republicà com a moment culminant, l’aixecament feixista i el triomf dels 
revoltats franquistes van suposar una regressió espectacular, dramàtica.
Igual com va passar en el terreny cultural, en el 
del catalanisme o en l’educatiu, també va semblar que el món s’acabava per a les dones que havien convertit en leitmotiv de les seves vides la lluita per l’alliberament femení, un combat sempre irremissiblement lligat a la causa de la llibertat i la cultura.
La societat catalana, un país que des de mitjans del segle XIX, a remolc de la industrialització, avançava a batzegades cap a la modernitat en tots els camps, va ser fecunda en el terreny feminista, so
bretot en els àmbits educatiu i sindical, i també en el literari, i no només en el de les arts 
escèniques, com fins aleshores.

La generació de les pioneres

Dolors Montserdà (1954-1919) està considerada una de les primeres feministes del país. Poeta i novel·lista, va publicar Estudi feminista. Orientacions per a la dona catalana (1909), i en conjunt va relligar conservadorisme i feminisme.
L’any següent, Carme Karr (1865-1943), filla de l’enginyer i vicecònsol francès Eugène Karr, fundadora de la revista Joventut i autora de novel·les i teatre, publicava Cultura femenina, estudi i orientacions. També en el mateix terreny burgès avançat cal situar la pedagoga Francesca Bonnemaison (1872-1949), cosina de Francesc Cambó, creadora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1909-1936).
Rosa Sensat (1873-1961) va donar continuïtat a l’Institut i va dirigir escoles com la del Bosch i la Milà i Fontanals, però la guerra va suposar un cop psicològic molt dur per a ella.
Més centrada en la carrera literària hi ha l’autora de Solitud, Caterina Albert àlies Víctor Català (1869-1966), que seguiria publicant durant el franquisme, des d’un exili interior. I entre les pioneres, la més obrerista va ser Teresa Claramunt (1862-1931), treballadora del tèxtil, dirigent sindicalista i activista anarquista.
 
Va lluitar per la valoració social del treball femení i va defensar que l’emancipació femenina podia acabar amb l’hegemonia cultural, social i laboral dels homes.

La fructífera empenta i exemple d’aquesta primera generació compromesa en l’assoliment de la igualtat va donar fruits en la següent fornada, la republicana, en la qual destacarien els joves talents literaris i periodístics de Mercè Rodoreda, Anna Murià i Irene Polo, i la figura política de Frederica Montseny. La llista podria ser més llarga i sens dubte inclouria moltes mestres. Ara ja no es tractava tant de fer discurs com d’actuar amb normalitat.

La normalitat frustrada pel franquisme

La professionalització de la dona avançava en tots els terrenys. Entre els nombrosos noms de segona fila que exemplifiquen aquesta eclosió, un podria ser el d’Adi Enberg, divorciada i després casada amb Josep Pla.
Membre d’una família sueco-noruega ben situada al món consular, l’Adi era culta i brillant, sabia idiomes, taquigrafia i dactilografia. En fugir al principi de la guerra, va ser un suport decisiu per a Pla.
 I mentre uns fugien perquè els hi anava la vida –també va marxar Francesca Bonnemaison–, altres arribaven, com la fotògrafa Gerda Taro, companya de Frank Capa i primera dona fotògrafa que va morir en l’exercici de la professió.
Les que havien de ser exemple d’una primera emancipació plena, d’una anhelada normalitat, van veure truncada, en el moment més brillant, la seva projecció professional.
La guerra s’ho va endur tot aigua avall, en la majoria dels casos cap a l’exili. Aquest és el cas de Rodoreda, l’obra de la qual està fortament marcada per l’experiència bèl·lica, o el de Murià, periodista i precoç política catalanista. Naturalment també va haver de marxar Frederica Montseny, que amb trenta-dos anys s’havia convertit en la primera ministra dona d’Espanya (de Sanitat i Assistència Social), en plena Guerra Civil.
Frederica ja venia d’una saga en què les dones tenien pes específic: la seva mare era també una anarquista important, Teresa Mañé, més coneguda com a Soledad Gustavo.S’havia acabat el somni i començava la grisor franquista. Les dones tornaven a casa i, tanmateix, la llavor havia estat posada.